Fajol

Amunt! i el sol i el blanc i la roca aspra.
Isarda, sòbria fajolassa, com mai.
A tu mai res no t'acontenta ni et decep, simplement hi ets sempre, simplement ets sempre, simplement sempre, sempre.
Et llepen i t'esverlen i et trepitgen i t'arremolinen de blanc i dur, i de verd suau...

Ha tornat a sortir el color que t'agrada, el de cada dia. No te'n canses i no ens en cansem.

Tornem-hi.

Fulla

El dia corre com una petita llebre saltirona, que va una mica per on vol, i tu darrare seu. La segueixes un tros i de cua d'ull et sorprèn una fulla, una fulla molt petita i verda, molt verda, iŀluminada amb un dels pocs raigs de sol que acosnegueixen travessar les capçades. No és verda. Ara li pots veure el groc del sol, un bri de color d'or que et saluda.
Has perdut la llebre de vista, però de fet ja no t'interessava. La fulla és massa petita i massa fulla per a deixar-la escapar. És simple, la fulla. Té unes dents de llet, com de roure acabat de néixer, amb uns pelets tot volt, que es mouen a poc a poc, o potser no es mouen, són massa petits per a saber-ho del cert.
La mires, la fulla. Et mira, encara més lentament i més pausada del que et podries imaginar mai. Ja ho tens tot.

Cuca de llum

He arribat a casa per un escenari no insòlit per si mateix sinó per l'ambient que el director d'escena ha ideat: una ranglera de fanals apagats amb la tènue claror de final de vespre de juny. El carrer ha pres vida.  Normalment totes les cases estan enlluernades de la mateixa manera,  tan les despertes com les adormides,  de manera que queda un pessebre bonic però monòton: el carrer de postal amb el riu de postal amb el safareig de postal,  amb el xiuxiueig de la vida de riu... Immòbil. 
Una rata amb dents afilades deu haver decidit transformar-ho amb un simple canvi de llum.  Ara,  les ombres de les figures del pesebre ballen sobre l'herba de la llera i sobre el basalt, apareixen uns puntets sobre els nostres caps,  que ja teníem oblidats,  i un de verd. Un punt de llum a un cop de pedra de l'aigua,  una de les cuques que fa temps que han perdut el protagonisme de les nits d'estiu. 
Tot s'ha remogut,  i mentre el pessebre s'ha acabat d'acostumar a la nova situació,  la maleta roda,  els ulls es marevellen i el cos respira.  Ja sóc a casa.

Auferstehung

Mahler, Marinskii, Gergiev. Una hora i mitja de calfreds en directe, i una hora en diferit. Un anar a dormir feliç i unes cames tremoloses (traducció wiki del cinquè moviment):

Text original en alemany Aufersteh'n, ja aufersteh'n Wirst du, Mein Staub, Nach kurzer Ruh'! Unsterblich Leben! Unsterblich Leben wird der dich rief dir geben! Wieder aufzublüh'n wirst du gesät! Der Herr der Ernte geht und sammelt Garben uns ein, die starben! —Friedrich Klopstock O glaube, mein Herz, o glaube: Es geht dir nichts verloren! Dein ist, ja dein, was du gesehnt! Dein, was du geliebt, Was du gestritten! O glaube Du wardst nicht umsonst geboren! Hast nicht umsonst gelebt, gelitten! Was entstanden ist Das muss vergehen! Was vergangen, auferstehen! Hör' auf zu beben! Bereite dich zu leben! O Schmerz! Du Alldurchdringer! Dir bin ich entrungen! O Tod! Du Allbezwinger! Nun bist du bezwungen! Mit Flügeln, die ich mir errungen, In heißem Liebesstreben, Werd' ich entschweben Zum Licht, zu dem kein Aug' gedrungen! Sterben werd' ich, um zu leben! Aufersteh'n, ja aufersteh'n wirst du, mein Herz, in einem Nu! Was du geschlagen zu Gott wird es dich tragen! —Gustav Mahler

Traducció Resurrecció, sí resurrecció Tu, la meva pols, Després d'un breu descans! Vida immortal, vida immortal et donarà qui t'ha cridat! Per tornar a florir se't sembrarà de nou! El Senyor de la collita ve i recull les garbes, nosaltres, que hem mort! -Friedrich Klopstock Oh creu, cor meu, oh, creu: No has perdut res! És teu, sí, és teu el que has desitjat! Teu, el que estimaves, Allò per què vas morir! Creu-ho, cor meu, creu-ho No havies nascut per no res! No has viscut i patit per no res! El que ha estat creat Ha de morir! El que ha mort, ha de ressuscitar! Deixa de tremolar! Prepara't per viure! Dolor! Tu que tot ho penetres! M'he escapat de tu! O mort! que ho conquereixes tot! Ara has estat conquerida! Amb ales, que he guanyat, En l'amor ardent que s'esforça, Em vaig a anar A la llum, a la qual cap ull ha penetrat! Moriré per viure! Resurrecció, sí resurrecció tu, cor, en un moment! El que colpeixes a Déu et portarà! —Gustav Mahler

Gilbert Kaplan, 1965. Acaba la segona simfonia de Mahler i decideix que abans que es es mori aprendrà direció i la dirigirà. I ho va fer. Comprensible.

Teoria de la simplicitat

La terra és el centre de l'univers, ho sap tothom. Tots els cossos ens giren al voltant i, tot i que descriuen unes òrbites que es van complicant fins arribar a límits insostenibles, som tossuts i dogmàtics. Al cap i a la fi, Ptolomeu era un bon científic, no podia pas estar gaire equivocat. Potser veiem la llum de la nova teoria, però no ens és convenient reemplaçar la que ens dóna de menjar.

Els diaris estan comprats pel govern, els nens estan adoctrinats a les escoles, es parla l'idioma que es parla per molestar, les àvies seuen entre urnes i goril·les perquè la burgesia les ha abduït i no poden pensar per sí mateixes, les televisions menteixen deliberadament,... Els planetes volten com una mosca al voltant d'un llum fluorescent de color lila, d'aquells que surten a les pel·lis, caòticament.

Tard o d'hora apareixerà Copèrnic i ens mostrarà que si es posa el sol al mig, les òrbites es tornen harmonioses.

I si realment la realitat és diferent de la que ens havíem pensat? i si realment la societat que hi ha darrera és genuïna? i si tot això és el reflex d'una altra manera de veure el món i d'una altra manera de viure?

Els diaris, els nens, les escoles, les teles, les àvies, tot encaixa a la perfecció. Són predictibles i lleugers, els seus moviments són fàcils. El sol ja és al centre. Hem apagat el fluorescent. La mosca ja s'ha escapat, feliç, per la finestra entreoberta.

Records de normalitat

El dia comença a dos quarts de vuit del matí. Bé, de vegades a dos quarts de vuit d'un rellotge de Dalí fos per la son acumulada de la setmana, mandrosos com el subjecte a qui volen manllevar el son. A les nou, com a tard, el rellotge pren la forma que li és pròpia i recuperem el ritme de vida. La biblioteca i els companys i els llibres passen i arriba el dinar, cap allà a les dues, de vegades apressat per un assaig del Cor Iolis que comença quan encara n'hi falten. La tarda de coses noves, pissarra, trencaclosques i un tros de l'univers. Cap allà a les 7 o 8, les hores es tornen alleugerides de saber que no han passat en va, i es recol·loquen a la cuina i fent-la petar amb altri o ressonant-hi la Competència arribem a l'hora de repassar el dia i de llit.

Normalment sí. Aquest quatrimestre però, no entén l'adverbi de mode. Sapiguem-hi estar a l'alçada.

Mirades

Què hi diuen les mirades? Trista i innocent damunt un cavall, sàvia  i condescendent en una butaca del menjador, agraïda i decaiguda. Perduda en el tot, viciada en el res. Desemparada i suplicant buscant la darrera abraçada. Concentrada en l'heura i  el banc, ara avall, ara tremolosa i salada, confosa i impotent, frustrada. Els ulls de l'amor i el desamor, els ulls arrugats dels arbres. La mirada feliç i esbojarrada, la de sempre i la de mai més. La del després, la que et confia el que vindrà, la sincera i la vergonyosa. La de mare i la que ho diu tot. 

No hi posis paraules, la mirada basta.