He arribat a casa per un escenari no insòlit per si mateix sinó per l'ambient que el director d'escena ha ideat: una ranglera de fanals apagats amb la tènue claror de final de vespre de juny. El carrer ha pres vida. Normalment totes les cases estan enlluernades de la mateixa manera, tan les despertes com les adormides, de manera que queda un pessebre bonic però monòton: el carrer de postal amb el riu de postal amb el safareig de postal, amb el xiuxiueig de la vida de riu... Immòbil.
Una rata amb dents afilades deu haver decidit transformar-ho amb un simple canvi de llum. Ara, les ombres de les figures del pesebre ballen sobre l'herba de la llera i sobre el basalt, apareixen uns puntets sobre els nostres caps, que ja teníem oblidats, i un de verd. Un punt de llum a un cop de pedra de l'aigua, una de les cuques que fa temps que han perdut el protagonisme de les nits d'estiu.
Tot s'ha remogut, i mentre el pessebre s'ha acabat d'acostumar a la nova situació, la maleta roda, els ulls es marevellen i el cos respira. Ja sóc a casa.
Una rata amb dents afilades deu haver decidit transformar-ho amb un simple canvi de llum. Ara, les ombres de les figures del pesebre ballen sobre l'herba de la llera i sobre el basalt, apareixen uns puntets sobre els nostres caps, que ja teníem oblidats, i un de verd. Un punt de llum a un cop de pedra de l'aigua, una de les cuques que fa temps que han perdut el protagonisme de les nits d'estiu.
Tot s'ha remogut, i mentre el pessebre s'ha acabat d'acostumar a la nova situació, la maleta roda, els ulls es marevellen i el cos respira. Ja sóc a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada