Teoria de la simplicitat

La terra és el centre de l'univers, ho sap tothom. Tots els cossos ens giren al voltant i, tot i que descriuen unes òrbites que es van complicant fins arribar a límits insostenibles, som tossuts i dogmàtics. Al cap i a la fi, Ptolomeu era un bon científic, no podia pas estar gaire equivocat. Potser veiem la llum de la nova teoria, però no ens és convenient reemplaçar la que ens dóna de menjar.

Els diaris estan comprats pel govern, els nens estan adoctrinats a les escoles, es parla l'idioma que es parla per molestar, les àvies seuen entre urnes i goril·les perquè la burgesia les ha abduït i no poden pensar per sí mateixes, les televisions menteixen deliberadament,... Els planetes volten com una mosca al voltant d'un llum fluorescent de color lila, d'aquells que surten a les pel·lis, caòticament.

Tard o d'hora apareixerà Copèrnic i ens mostrarà que si es posa el sol al mig, les òrbites es tornen harmonioses.

I si realment la realitat és diferent de la que ens havíem pensat? i si realment la societat que hi ha darrera és genuïna? i si tot això és el reflex d'una altra manera de veure el món i d'una altra manera de viure?

Els diaris, els nens, les escoles, les teles, les àvies, tot encaixa a la perfecció. Són predictibles i lleugers, els seus moviments són fàcils. El sol ja és al centre. Hem apagat el fluorescent. La mosca ja s'ha escapat, feliç, per la finestra entreoberta.

Records de normalitat

El dia comença a dos quarts de vuit del matí. Bé, de vegades a dos quarts de vuit d'un rellotge de Dalí fos per la son acumulada de la setmana, mandrosos com el subjecte a qui volen manllevar el son. A les nou, com a tard, el rellotge pren la forma que li és pròpia i recuperem el ritme de vida. La biblioteca i els companys i els llibres passen i arriba el dinar, cap allà a les dues, de vegades apressat per un assaig del Cor Iolis que comença quan encara n'hi falten. La tarda de coses noves, pissarra, trencaclosques i un tros de l'univers. Cap allà a les 7 o 8, les hores es tornen alleugerides de saber que no han passat en va, i es recol·loquen a la cuina i fent-la petar amb altri o ressonant-hi la Competència arribem a l'hora de repassar el dia i de llit.

Normalment sí. Aquest quatrimestre però, no entén l'adverbi de mode. Sapiguem-hi estar a l'alçada.

Mirades

Què hi diuen les mirades? Trista i innocent damunt un cavall, sàvia  i condescendent en una butaca del menjador, agraïda i decaiguda. Perduda en el tot, viciada en el res. Desemparada i suplicant buscant la darrera abraçada. Concentrada en l'heura i  el banc, ara avall, ara tremolosa i salada, confosa i impotent, frustrada. Els ulls de l'amor i el desamor, els ulls arrugats dels arbres. La mirada feliç i esbojarrada, la de sempre i la de mai més. La del després, la que et confia el que vindrà, la sincera i la vergonyosa. La de mare i la que ho diu tot. 

No hi posis paraules, la mirada basta.