El dia corre com una petita llebre saltirona, que va una mica per on vol, i tu darrare seu. La segueixes un tros i de cua d'ull et sorprèn una fulla, una fulla molt petita i verda, molt verda, iŀluminada amb un dels pocs raigs de sol que acosnegueixen travessar les capçades. No és verda. Ara li pots veure el groc del sol, un bri de color d'or que et saluda.
Has perdut la llebre de vista, però de fet ja no t'interessava. La fulla és massa petita i massa fulla per a deixar-la escapar. És simple, la fulla. Té unes dents de llet, com de roure acabat de néixer, amb uns pelets tot volt, que es mouen a poc a poc, o potser no es mouen, són massa petits per a saber-ho del cert.
La mires, la fulla. Et mira, encara més lentament i més pausada del que et podries imaginar mai. Ja ho tens tot.
