Èter

L'Èter, la substància inercial que tot ho conté, es comporta com un fluid, ocupa tot l'espai, es troba en repòs en tot moment i en tot lloc. Déu n'hi do la imaginació del grecs. La veritat és que no és estrany que la idea sobrevisqués tant temps, ja que la idea de l'existència de quelcom etern, inamobible i infinit ja ve de lluny i va per llarg. Ningú no va saber contradir-ne la seva existència, al menys no de manera empírica. Fins el 1887, quan en senyor Morley i el senyor Michelson van aconseguir el que el segon havia intentat sense èxit sis anys abans.

           L'Èter es manté constant, i per tant tot allò que es mogui, ho farà amb una velocitat relativa a ell. Amb l'ajut de l'interferòmetre de Michelson, havien de mesurar diferències en les interferències d'una font de llum coherent corresponents a la velocitat de la Terra respecte del Sol, i el Sol i la Terra respecte l'Èter. Aquestes interferències no es van produir, de manera que van poder determinar la no existència de l'Èter. Cal destacar que per fer aquest experiment, es tractava de determinar, en uns braços de l'interferòmetre de 11 metres de llarg, una variació de la longitud de l'ordre de la longitud d'ona, o sigui de l'ordre d'uns pocs centeners de nanòmetres!!! És fascinant que en aquella època es tingués aquesta precisió. Un punt pels físics experimentals, s'ho mereixen. 

           Els models cauen, i se'n construeixen de nous, és la grandesa de la ciència, que tot es pot posar en dubte. Què és un camp elèctric? Què és un camp magnètic? Qui els ha vist mai? O en la línia de la cerca de l'Èter: hi ha res etern, inamobible, infinit? Segurament la resposta a aquesta pregunta ja no la podem buscar a a ciència, sinó que la transcendeix. L'haurem de cercar en nosaltres mateixos, a l'altra banda de la fina línia que de vegades separa la ciència de la metafísica.

       

Silenci

S'amaga, apareix darrera un arbre, s'envalenteix vestit de concert. Se sent protagonista en acabar-se el cant dels ocells. Es torna a convertir en rodamón. Mai no troba el lloc, el miren i no s'aturen. Mireu-vos de fit a fit. T'hi aturaràs, de ben segur. On va la gent? és cega. Et diran coses, tu assentiràs. Vols trobar-lo, però s'esmuny com un peix. Torna al teu racó a cercar-lo. Encara hi és, però està espantat. Dona-li ales i que volti món. Baldufa d'incomprensió, potser trobarà el seu lloc. Només és qüestió de donar-li una oportunitat

La 9a. de Schubert

La Gran de Schubert, el sobrenom li queda petit. La trompa anuncia el que ha de venir, està impacient, tenia ganes de treure el tap de l'ampolla. Potser massa impacient pel meu gust. Tot seguit s'ha calmat, i s'hi han apuntat els altres. Un grapat de persones amb un grapat d'obres d'enginyeria que se solapen al gust del compositor i transformen el soroll en una cosa que no es pot explicar, només escoltar. Arriba l'últim moviment i s'hi apunten tots, volen acabar bé, amb energia. Ho aconsegueixen i el públic marxa amb un somriure i una melodia incrustada al cervell. Tan de bo més gent tingués la oportunitat de poder gaudir, ni que fos una vegada, de la màgia concentrada que es desprèn. O com diu en Barenboim, de gaudir del riure i el plor de la música.